Nosaltres, els que vivim lluny de casa, caminem amb els peus una mica lleugers, una mica desadherits de la terra i amb enyorances a coll. Recelosos del desarrelament capitulem, no obstant això, davant aquest primer exili que ens va marcar com a humans:
Exiliats de la condició de bons salvatges, som subjectes del llenguatge amb el qual necessàriament transitem pel món: embogits pels pensaments (paraules capturades); malalts d’amor (paraules encarnades); èpics, poètics (paraules metafòriques); mal entesos (paraules creuades); buscant les paraules (balbuceantes paraules) per a dir l’impossible; connectats (paraules virtuals); nomenats (paraules baptismals); casats, jubilats, graduats (paraules rituals); reincidents, recurrents (paraules-símptoma); parlats i parlants.
En l’autisme aquest exili és més radical. L’autista, ficat també en aquesta sopa de llenguatge en què ens banyem diàriament, es troba només amb la seva llengua privada que moltes vegades no li serveix per a fer llaç amb els altres. I moltes vegades, també, es troba inerme davant les paraules dels altres que per a ell són presència avassalladora, soroll.
